Evangeli (Mc 4,35-41,) i comentari de J.A.Pagola
Evangeli.-
35 Aquell mateix dia, arribat el capvespre, Jesús diu als deixebles:
--Passem a l'altra riba.
36 Deixaren, doncs, la gent i se'l van endur en la mateixa barca on es trobava. L'acompanyaven altres barques. 37 Tot d'una es va aixecar un gran temporal; les onades es precipitaven dins la barca i l'anaven omplint. 38 Jesús era a popa, dormint amb el cap sobre un coixí. Ells el desperten i li diuen:
--Mestre, ¿no et fa res que ens enfonsem?
39 Així que es despertà, va increpar el vent i digué a l'aigua:
--Silenci! Calla!
Llavors el vent va parar i seguí una gran bonança. 40 Jesús els digué:
--Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?
41 Ells van sentir un gran temor i es deien l'un a l'altre:
--Qui és aquest, que fins el vent i l'aigua l'obeeixen? (Mc 4,35-41.BIC)
Comentari.-
Actualment gairebé no se sent parlar de la «providència de Déu». És un llenguatge que ha anat caient en desús o que s’ha convertit en una forma pietosa de considerar certs esdeveniments. No obstant això, creure en l’amor provident de Déu és un tret bàsic del cristià.
Tot neix d’una convicció radical. Déu no abandona ni es desentén d’aquells a qui crea, sinó que sosté la seva vida amb amor fidel, vigilant i creador. No estem a mercè de l’atzar, el caos o la fatalitat. A l’interior de la realitat hi ha Déu, conduint el nostre ésser cap al bé.
Aquesta fe no allibera de penes i treballs, però arrela en el creient una confiança total en Déu, que expulsa la por de caure definitivament sota les forces del mal. Déu és el Senyor últim de les nostres vides. D’aquí ve la invitació de la primera carta de sant Pere: «Descarregueu en ell totes les vostres preocupacions, ja que ell mateix té cura de vosaltres» (1 Pere 5,7).
Això no vol dir que Déu «intervingui» en la nostra vida com intervenen altres persones o factors. La fe en la Providència ha caigut de vegades en descrèdit precisament perquè s’ha entès en sentit intervencionista, com si Déu es fiqués en les nostres coses, forçant els esdeveniments o eliminant la llibertat humana. No és així. Déu respecta totalment les decisions de les persones i la marxa de la història.
Per això no s’ha de dir pròpiament que Déu «guia» la nostra vida, sinó que ofereix la seva gràcia i la seva força perquè nosaltres l’orientem i guiem cap al nostre bé. Així, la presència provident de Déu no porta a la passivitat o la inhibició, sinó a la iniciativa i la creativitat.
No hem d’oblidar d’altra banda que, si bé podem interpretar com signes de l’amor provident de Déu en experiències concretes de la nostra vida, la seva acció roman sempre inescrutable. El que a nosaltres avui ens sembla dolent pot ser demà font de bé. Nosaltres som incapaços d’abastar la totalitat de la nostra existència; se’ns escapa el sentit final de les coses; no podem comprendre els esdeveniments en les seves últimes conseqüències. Tot queda sota el signe de l’amor de Déu, que no oblida cap de les seves criatures.
Des d’aquesta perspectiva adquireix tota la seva profunditat l’escena del llac de Tiberíades. Enmig de la tempesta, els deixebles veuen Jesús dormint confiadament a la barca. Del seu cor ple de por brolla un crit: «Mestre, ¿no et fa res que ens enfonsem?». Jesús, després d’encomanar la seva pròpia calma a la mar i a el vent, els diu: «Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?».
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
