CONFIAR

Evangeli (Mc 4,35-41,) i comentari de J.A.Pagola

 

Evangeli.-

³⁵ Aquell mateix dia, arribat el capvespre, Jesús diu als deixebles:

--Passem a l'altra riba.

³⁶ Deixaren, doncs, la gent i se'l van endur en la mateixa barca on es trobava. L'acompanyaven altres barques. ³⁷ Tot d'una es va aixecar un gran temporal; les onades es precipitaven dins la barca i l'anaven omplint. ³⁸ Jesús era a popa, dormint amb el cap sobre un coixí. Ells el desperten i li diuen:

--Mestre, ¿no et fa res que ens enfonsem?

³⁹ Així que es despertà, va increpar el vent i digué a l'aigua:

--Silenci! Calla!

Llavors el vent va parar i seguí una gran bonança. ⁴⁰ Jesús els digué:

--Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?

⁴¹ Ells van sentir un gran temor i es deien l'un a l'altre:

--Qui és aquest, que fins el vent i l'aigua l'obeeixen? (Mc 4,35-41.BIC)

 

Comentari.-

Actualment gairebé no se sent parlar de la «providència de Déu». És un llenguatge que ha anat caient en desús o que s’ha convertit en una forma pietosa de considerar certs esdeveniments. No obstant això, creure en l’amor provident de Déu és un tret bàsic del cristià.

Tot neix d’una convicció radical. Déu no abandona ni es desentén d’aquells a qui crea, sinó que sosté la seva vida amb amor fidel, vigilant i creador. No estem a mercè de l’atzar, el caos o la fatalitat. A l’interior de la realitat hi ha Déu, conduint el nostre ésser cap al bé.

Aquesta fe no allibera de penes i treballs, però arrela en el creient una confiança total en Déu, que expulsa la por de caure definitivament sota les forces del mal. Déu és el Senyor últim de les nostres vides. D’aquí ve la invitació de la primera carta de sant Pere: «Descarregueu en ell totes les vostres preocupacions, ja que ell mateix té cura de vosaltres» (1 Pere 5,7).

Això no vol dir que Déu «intervingui» en la nostra vida com intervenen altres persones o factors. La fe en la Providència ha caigut de vegades en descrèdit precisament perquè s’ha entès en sentit intervencionista, com si Déu es fiqués en les nostres coses, forçant els esdeveniments o eliminant la llibertat humana. No és així. Déu respecta totalment les decisions de les persones i la marxa de la història.

Per això no s’ha de dir pròpiament que Déu «guia» la nostra vida, sinó que ofereix la seva gràcia i la seva força perquè nosaltres l’orientem i guiem cap al nostre bé. Així, la presència provident de Déu no porta a la passivitat o la inhibició, sinó a la iniciativa i la creativitat.

No hem d’oblidar d’altra banda que, si bé podem interpretar com signes de l’amor provident de Déu en experiències concretes de la nostra vida, la seva acció roman sempre inescrutable. El que a nosaltres avui ens sembla dolent pot ser demà font de bé. Nosaltres som incapaços d’abastar la totalitat de la nostra existència; se’ns escapa el sentit final de les coses; no podem comprendre els esdeveniments en les seves últimes conseqüències. Tot queda sota el signe de l’amor de Déu, que no oblida cap de les seves criatures.

Des d’aquesta perspectiva adquireix tota la seva profunditat l’escena del llac de Tiberíades. Enmig de la tempesta, els deixebles veuen Jesús dormint confiadament a la barca. Del seu cor ple de por brolla un crit: «Mestre, ¿no et fa res que ens enfonsem?». Jesús, després d’encomanar la seva pròpia calma a la mar i a el vent, els diu: «Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

LA VIDA ÉS MÉS QUE ALLÒ QUE ES VEU*

 Diumenge 19 de juliol de 2020 

Evangeli (Mt 13,24-43), i comentari de J.A.Pagola

Evangeli.- En aquells temps, Jesús proposà a la gent aquesta altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un home que havia sembrat bona llavor al seu camp, però a la nit, mentre tothom dormia, vingué el seu enemic, sembrà jull enmig del blat i se n'anà. Quan el sembrat hagué crescut i s'espigà, aparegué també el jull. Els mossos anaren a trobar l'amo i li digueren: No era bona, la llavor que vau sembrar al vostre camp? Com és, doncs, que hi ha jull? Ell els respongué: Això ho ha fet algú que em vol mal. Els mossos li digueren: Voleu que anem a collir-lo? Ell els diu: No ho feu pas: si collíeu el jull, potser arrencaríeu també el blat. Deixeu que creixin junts fins a l'hora de la sega i llavors diré als segadors: colliu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; després colliu el blat i porteu-lo al meu graner».

Els proposà encara una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un gra de mostassa que un home ha sembrat en el seu camp: és la més petita de totes les llavors, però, a mesura que creix, es fa més gran que totes les hortalisses i arriba a ser com un arbre, tant, que els ocells hi van per ajocar-se a les seves branques».

Els digué també una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb el llevat, que una dona amaga dintre la pasta de mig sac de farina i espera, fins que tota ha fermentat».

Tot això Jesús ho digué a la gent en paràboles i no els deia res sense paràboles. Així es complia allò que havia anunciat el profeta: «Els meus llavis parlaran en paràboles, exposaré coses que han estat secretes des de la creació del món».

Llavors, deixà la gent i se n'anà a casa. Els deixebles anaren a demanar-li que els expliqués la paràbola del jull sembrat en el camp. Ell els digué: «El qui sembra la bona llavor és el Fill de l'home. El camp és el món. La bona llavor són els del Regne. El jull són els del Maligne. L'enemic que els ha sembrat és el diable. La sega és la fi del món, i els segadors són els àngels. Així com cullen el jull i el cremen, passarà igual a la fi del món: el Fill de l'home enviarà els seus àngels, recolliran del seu Regne tots els escandalosos i els qui obren el mal, i els llençaran al forn encès; allà hi haurà els plors i el cruixir de dents. Llavors els justos, en el Regne del seu Pare, resplendiran com el sol.

Qui tingui orelles, que ho senti». (Mt 13,24-43)

Comentari.- En general, tendim a cercar Déu en allò espectacular i prodigiós, i no en el que és petit i insignificant. Per això els resultava difícil als galileus creure Jesús quan els deia que Déu estava ja actuant en el món. On es podia sentir el seu poder? On eren els «senyals extraordinaris» dels que parlaven els escriptors apocalíptics?

Jesús va haver d’ensenyar-los a entendre la presència salvadora de Déu d’una altra manera. Els va descobrir la seva gran convicció: la vida és més que allò que es veu. Mentre anem vivint de manera distreta sense adonar-nos de res especial, alguna cosa misteriosa està succeint a l’interior de la vida.

Amb aquesta fe vivia Jesús: no experimentarem res d’extraordinari, però Déu està treballant en el món. La seva força és irresistible. Es necessita temps per veure el resultat final. Es necessita, sobretot, fe i paciència per mirar la vida fins al fons i intuir l’acció secreta de Déu.

Potser la paràbola que més els va sorprendre va ser la del gra de mostassa. És la més petita de totes les llavors, com el cap d’una agulla, però amb el temps es converteix en un bell arbust. A l’abril, tothom pot veure estols de caderneres aixoplugant-se a les seves branques. Així és el «Regne de Déu».

El desconcert devia ser general. No parlaven així els profetes. Ezequiel el comparava amb un «cedre magnífic», plantat en una «muntanya elevada i excelsa,» que treuria un brancatge frondós i serviria d’aixopluc a tots els ocells i aus del cel. Per a Jesús, la veritable metàfora de Déu no és el «cedre», que fa pensar en una cosa grandiosa i poderosa, sinó la «mostassa», que suggereix allò petit i insignificant.

Per seguir Jesús no cal somniar en coses grans. És un error que els seus seguidors cerquin una Església poderosa i forta que s’imposi sobre els altres. L’ideal no és el cedre encimbellat sobre una muntanya alta, sinó l’arbust de mostassa que creix a la vora dels camins i acull a l’abril les caderneres.

Déu no es troba en l’èxit, el poder o la superioritat. Per descobrir la seva presència salvadora, hem d’estar atents a allò que és petit, allò ordinari i quotidià. La vida no és només allò que es veu. És molt més. Així pensava Jesús.

*.- José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

DISPOSATS A PATIR*

Evangheli (Mt 10,37-42) - Diumenge 28 de juny de 2020 i comentari de J.A. Pagola

Evangeli: En aquell temps, Jesús digué als seus apòstols: «Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és bo per venir amb mi. Qui estima els fills o les filles més que a mi, no és bo per venir amb mi. Qui no pren la seva creu i m'acompanya, no és bo per venir amb mi. Els qui vulguin guardar la vida en poder seu, la perdran, però els qui per causa meva l'hauran perduda, la retrobaran. Qui us acull a vosaltres, m'acull a mi, i qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat. Qui acull un profeta perquè és profeta, tindrà la recompensa dels profetes, qui acull un just perquè és just, tindrà la recompensa dels justos, i tothom qui doni un vas d'aigua fresca a un d'aquests petits, només perquè és el meu deixeble, us ho dic amb tota veritat, no quedarà sense recompensa». (Mt 10,37-42)

 

Comentari.- Jesús no volia veure patir ningú. El patiment és dolent. Jesús mai el va cercar ni per a si mateix ni per als altres. Al contrari, tota la seva vida va consistir en lluitar contra el sofriment i el mal, que tant de mal fan a les persones.

Les fonts el presenten sempre combatent el patiment que s’amaga en la malaltia, les injustícies, la solitud, la desesperança o la culpabilitat. Així va ser Jesús: un home dedicat a eliminar el sofriment, suprimint injustícies i encomanant força per viure.

Però cercar el bé i la felicitat per a tothom porta molts problemes. Jesús ho sabia per experiència. No es pot estar amb els qui pateixen i cercar el bé dels últims sense provocar el rebuig i l’hostilitat d’aquells als quals no interessa cap canvi. És impossible estar amb els crucificats i no veure’s un dia «crucificat».

Jesús no ho va amagar mai als seus seguidors. Va emprar en diverses ocasions una metàfora inquietant que Mateu ha resumit així: «Qui no pren la seva creu i em segueix, no és digne de mi». No podia haver triat un llenguatge més gràfic. Tots coneixien la imatge terrible del condemnat que, nu i indefens, era obligat a portar sobre les seves espatlles la fusta horitzontal de la creu fins al lloc de l’execució, on l’esperava la fusta vertical clavada a terra.

«Portar la creu» era part del ritual de la crucifixió. El seu objectiu era que el condemnat aparegués davant la societat com a culpable, un home indigne de seguir vivint entre els seus. Tots descansarien veient-lo mort.

Els deixebles tractaven d’entendre’l. Jesús els venia a dir més o menys el següent: «Si em seguiu, heu d’estar disposats a ser rebutjats. Us passarà el mateix que a mi. Als ulls de molts semblareu culpables. Us condemnaran. Cercaran que no molesteu. Haureu de portar la vostra creu. Llavors us assemblereu més a mi. Sereu dignes seguidors meus. Compartireu la sort dels crucificats. Amb ells entrareu un dia al regne de Déu».

Portar la creu no és cercar «creus,» sinó acceptar la «crucifixió» que ens arribarà si seguim els passos de Jesús. Així de clar.

*.- José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

LES PORS A L'ESGLÉSIA

Evangeli (Mt 17,1-9) del diumenge 08de març de 2020, i comentari de J.A.Pagola*

En aquell temps, Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume, els dugué dalt una muntanya alta i es transfigurà davant d'ells. La seva cara es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum. També se'ls aparegueren Moisès i Elies, que conversaven amb ell. Pere va dir a Jesús: «Senyor, que n'estem, de bé, aquí dalt! Si voleu, hi faré tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies». Encara no havia acabat de dir això quan els cobrí un núvol lluminós, i del núvol estant una veu digué: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut; escolteu-lo». En sentir-ho, els deixebles, esglaiats, es prosternaren de front a terra. Jesús s'acostà, els tocà i els digué: «Aixequeu-vos, no tingueu por». Ells alçaren els ulls i no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol.

Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els manà que no diguessin res a ningú d'aquella visió fins que el Fill de l'home no hagués ressuscitat d'entre els morts.

*.- Veure comentari:  Diumenge 2 de Quaresma - A (Mateu 17,1-9)

ATURAR-SE

Evangeli (Lc 6,39-456) del diumenge (03/03/2019) i comentari

Jesús «Els digué encara una paràbola: --¿És que un cec pot guiar un altre cec? ¿No cauran tots dos al clot? 40 El deixeble no és més que el mestre; però tot deixeble, un cop instruït, serà com el seu mestre.41 Com és que veus la brossa a l'ull del teu germà i no t'adones de la biga que hi ha en el teu? 42 Com li pots dir: "Germà, deixa'm que et tregui la brossa de l'ull", si tu no veus la biga del teu? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l'ull del teu germà.  

43 »No hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents ni cap arbre dolent que doni fruits bons. 44 Cada arbre es coneix pel seu fruit: no es cullen figues dels cards ni es veremen raïms de les bardisses. 45 L'home bo, del bon tresor del seu cor, en treu la bondat, i l'home dolent, del seu tresor dolent, en treu el mal. Perquè del que sobreïx del cor, en parla la boca». (Lc 6,39-45)

Veure comentari de José Antonio Pagola: Diumenge 8 durant l’any – C (Lc 6,39-45)